dimarts, 14 d’agost del 2018

sommi

CARME RIVERA



UN sol matiner donava el bon dia a uns crisantems reclosos dins un quadre penjat a la paret. Copiats feia anys d’ una postal, la gerra que els retenia va quedar torta, però  això no els hi treia la companyia que donaven els dies o les nits de gresca,  ni el consol que desprenien quan arribaven els plorosos comiats o els foscos capvespres, fent de tot plegat  acceptació dels dies.

Un quart pis no li estalviava al nostre home, el brogit dels vehicles frenant just a la cantonada. El dia començava. El seu dia. I li faltava l’ esma per sortir de sota el  cobrellit nòrdic. Feia temps que ningú compartia cap minut de les seves nits, i els dies els passava davant l’ ordinador i el munt de diccionaris traduint novel·les d’ aventures. Aquell matí, al llit,  se sentia moll tot ell. Com si hagués sortit  d' una  piscina d’ aigua bruta. Va adoptar la posició fetal. I les seves mans van agafar amb força els seus braços fins percebre el dolor. Va tensà poc a poc tots i cada un dels muscles del seu cos. Va respirà  a fons. L’ ofec l’ omplia. Respirà més i més. Estava glaçat. I de sobte recordà el somni. El darrer. Tant sol un instant abans de veure els crisantems. Un somni dibuixat sovint però mai concretat. Un somni sense començament ni final. Una espurna de llum, que anuncià sensacions, presencies, realitats, cossos i foscor.

Una cisterna profunda i plena d’ aigua fosca i calenta. Un cos surant suau, relaxat, lleu. Però no és l’ únic. D’ altres cossos van emergent, ara aquí, ara allà. Tots foscos, com el d’ ell. Sap que ha d’ evitar el contacte amb els altres si vol sobreviure, ¿però de que? ... No pot ni tan sols fregar aquell braç flàccid que sobresurt, o acariciar aquella cara que sembla buscar la seva mirada amb uns ulls perduts, ha d’ allunyar-se en la foscor de l’ espatlla de qui sap qui. No hi ha vida. Sent la mort dins la cisterna. Els cossos enfonsats, les pells sense color. Només esquivar-los. Un lleu desig es suficient. Com un joc electrònic. Perd si s’ encén la llum vermella del contacte. Fantasmes dins la cisterna d’ aigua...o potser no...

Va posar el seu cos a la defensiva i es va vestir amb l’ armadura urbana. Va enviar al fons del seu cervell el somni i va fer aparèixer l’ idea de les torrades amb mantega i el primer cafè del matí. I ràpid persiana amunt, cos a l’ abisme i cafetera al foc. Després la dutxa. El mirall li va fer present que el del somni- el  del sospir trist, era el mateix que el de sempre- resignada quotidianitat. No li van agradar ni l’ un ni l’ altre. I davant les torrades i el cafè, va pensà que els crisantems passaven de pansits. Masses anys clavats a la paret del dormitori i massa pols  a sobre. El mirall de l’ armari reflectia un despertar solitari. El gest mecànic de cos fora, persiana amunt, cafetera al foc, era un ritual més vell que les misses gregorianes...i que si en el somni havia guanyat la partida, aquell matí es presentava sota uns immillorables auguris. El seu cos ja  no era moll, i va pensar que era un calvari sentir que l’ altre, el del sospir trist i el de sempre resignada-quotidianitat tinguessin el mateix numero de carnet d’ identitat.

Les torrades i el cafè eren sagrades, però l’ armari canviava de paret i els crisantems directes a la galleda de les deixalles. El nòrdic li donaria a l’ assistenta i aquell dia, per decret personal seu, seria la seva festa d’ aniversari. No connectaria l’ ordinador, i els diccionaris no s’ obririen... El que li passes a la vella del Ranxo XWL no interessava  gens ni mica, el diabòlic Mc Ferfarsum podia fer amb ella el que li rotes, i a més de robar-li els dòlars guardats dins el pot del te, (poca imaginació la del autor), faria molt santament en portar-se'n les arracades de brillants...si les trobava.

Acceptaria el suggeriment  de feia un munt de dies del Marco per anar a sopar, i si s’ esqueia els seus desvetllaments serien altres...O potser no. La realitat era que estava viu...i volia continuar sentint-se viu..

Carme Rivera

diumenge, 27 de novembre del 2016

dolors miquel







La poesia parla de les dones i els homes, i hi cap tot. I com en tot, hi la transgressió. Dolors Miquel, una dona amb les idees ben arrelades i un bagatge poètic de molta alçada fa servir les paraules per dir amb certa ironia, ràbia o mala llet, allò que li agrada i allò que no li agrada.... perquè la poesia si te un significat per ella, segons les seves paraules es transgressió...


(dos fragments  de misa pagesa)


El silenci sempre suma,  mai resta. 


 La sintaxi del silenci  no té subjecte. 
 L’objecte del silenci és el subjecte amagat. 
En l’ ocult del silenci hi és tot.
El silenci és la matèria  més dura i indestructible.


 «Mare nostra»

Mare nostra que esteu en el cel 
 sigui santificat el vostre cony
  l’epidural, la llevadora,
 vingui a nosaltres el vostre crit
  el vostre amor, la vostra força

 Faci’s la vostra voluntat al nostre úter 
 sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
  I no permeteu que els fills de puta 
avortin l’amor, facin la guerra, 
 ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina. 
 Amen…


dissabte, 20 d’agost del 2016

Ernesto Sabato



Ernesto sabato










Lo admirable es que el hombre siga luchando i creando belleza

 en medio de un mundo bárbaro i hostil.






No hay ayeres ni mañanas,
sólo hay hoyes.

divendres, 19 d’agost del 2016

Merixell Cucarella























El teu

llit alié es encar calent

i ets ja camí de lluny, a la finestra, la mà que mira, 

la mà que t'ha expulsat del paradis...
.

La causa és justa.
Tens por de menjar pomes.

Marius Sampere











Marius Sampere




Dona, no ets cap flor, ni mel 

segreguen els teus llavis, 

ni submissió la sina. 

Això sols és un dir.

Jo et reconec pel front, 

pel teu domini solar. 

La sal no redimida, 

els acids escomesos, 

l'esvoranc 

per on s'escola Deu.

          Tu fas que sagni 



Louis Aragó

LOUIS ARAGON




Il n'y a pas d'amour heureux. 






Rien n'est jamais acquis à l'homme. 
Ni sa force.
 Ni sa faiblesse,
 ni son coeur. 
Et quand il croit ouvrir ses bras, 
son ombre est celle d'une croix. 
Et quand il croit serrer son bonheur, 
il le broie sa vie 
et un étrange et douloureux divorce.
 Il n'y a pas d'amour heureux.


 Louis Aragó va néixer a Paris a començaments del segle XX i va morir en la década dels 80. Va ser l'introductor del surrealisme poético.

Skaspeare





Sonet 73
En mi pots veure aquella estació en què pengen les fulles groguejants del brancatge estremit per la fredor:runes ja sense ocells ni dolços cants. 
En mi veuràs el dia esmorteït caminant, abatut, cap al ponent i engolit poc a poc per negra nit, bessona de la mort, repòs silent.
Veuràs en mi el caliu, que fou guspira, sota la cendra d’aquell foc d’ahir, cendra que és llit de mort on ara expira consumit per allò que el va nodrir. 
Perquè això has vist, amb més força has d’amar les coses que aviat has de deixar. 

 Traducció Gerard Vergés (1931) ...