CARME RIVERA
UN sol matiner
donava el bon dia a uns crisantems reclosos dins un quadre penjat a la paret.
Copiats feia anys d’ una postal, la gerra que els retenia va quedar torta,
però això no els hi treia la companyia
que donaven els dies o les nits de gresca,
ni el consol que desprenien quan arribaven els plorosos comiats o els
foscos capvespres, fent de tot plegat
acceptació dels dies.
Un quart pis no li
estalviava al nostre home, el brogit dels vehicles frenant just a la cantonada.
El dia començava. El seu dia. I li faltava l’ esma per sortir de sota el cobrellit nòrdic. Feia temps que ningú
compartia cap minut de les seves nits, i els dies els passava davant
l’ ordinador i el munt de diccionaris traduint novel·les d’ aventures. Aquell
matí, al llit, se sentia moll tot ell.
Com si hagués sortit d' una piscina d’ aigua bruta. Va adoptar la posició
fetal. I les seves mans van agafar amb força els seus braços fins percebre el
dolor. Va tensà poc a poc tots i cada un dels muscles del seu cos. Va
respirà a fons. L’ ofec l’ omplia. Respirà
més i més. Estava glaçat. I de sobte recordà el somni. El darrer. Tant sol un
instant abans de veure els crisantems. Un somni dibuixat sovint però mai concretat. Un somni sense començament ni
final. Una espurna de llum, que anuncià sensacions, presencies, realitats,
cossos i foscor.
Una cisterna
profunda i plena d’ aigua fosca i calenta. Un cos surant suau, relaxat, lleu.
Però no és l’ únic. D’ altres cossos van emergent, ara aquí, ara allà. Tots
foscos, com el d’ ell. Sap que ha d’ evitar el contacte amb els altres si vol
sobreviure, ¿però de que? ... No pot ni tan sols fregar aquell braç flàccid que
sobresurt, o acariciar aquella cara que sembla buscar la seva mirada amb uns
ulls perduts, ha d’ allunyar-se en la foscor de l’ espatlla de qui sap qui. No hi
ha vida. Sent la mort dins la cisterna. Els cossos enfonsats, les pells sense
color. Només esquivar-los. Un lleu desig es suficient. Com un joc electrònic.
Perd si s’ encén la llum vermella del contacte. Fantasmes dins la cisterna d’ aigua...o
potser no...
Va posar el seu cos
a la defensiva i es va vestir amb l’ armadura urbana. Va enviar al fons del seu
cervell el somni i va fer aparèixer l’ idea de les torrades amb mantega i el
primer cafè del matí. I ràpid persiana amunt, cos a l’ abisme i cafetera al foc.
Després la dutxa. El mirall li va fer present que el del somni- el del sospir trist, era el mateix que el de
sempre- resignada quotidianitat. No li van agradar ni l’ un ni l’ altre. I davant
les torrades i el cafè, va pensà que els crisantems passaven de pansits. Masses
anys clavats a la paret del dormitori i massa pols a sobre. El mirall de l’ armari reflectia un
despertar solitari. El gest mecànic de cos fora, persiana amunt, cafetera al
foc, era un ritual més vell que les misses gregorianes...i que si en el somni
havia guanyat la partida, aquell matí es presentava sota uns immillorables
auguris. El seu cos ja no era moll, i va
pensar que era un calvari sentir que l’ altre, el del sospir trist i el de
sempre resignada-quotidianitat tinguessin el mateix numero de carnet
d’ identitat.
Les torrades i el
cafè eren sagrades, però l’ armari canviava de paret i els crisantems directes a
la galleda de les deixalles. El nòrdic li donaria a l’ assistenta i aquell dia,
per decret personal seu, seria la seva festa d’ aniversari. No connectaria
l’ ordinador, i els diccionaris no s’ obririen... El que li passes a la vella del
Ranxo XWL no interessava gens ni mica,
el diabòlic Mc Ferfarsum podia fer amb ella el que li rotes, i a més de
robar-li els dòlars guardats dins el pot del te, (poca imaginació la del
autor), faria molt santament en portar-se'n les arracades de brillants...si les
trobava.
Acceptaria el suggeriment de feia un munt de dies del Marco per anar a
sopar, i si s’ esqueia els seus desvetllaments serien altres...O potser no. La
realitat era que estava viu...i volia continuar sentint-se viu..
Carme Rivera
